" Educad a los niños y no será preciso castigar a los hombres."-Pitágoras de Samos-
El mestre fa una avaluació contínua de l’alumnat. Observa, detecta, coneix, resol.
L’any passat vaig estar a una escola on vaig poder treballar aquest mètode de lectura, com a mestra de reforç. Tot i així, es barrejaven alumnes de 1r i 2n de cicle inicial, prèviament seleccionats per les mestres depenent del seu nivell d’aprenentatge i d’altres, i els alumnes responien molt positivament davant l’activitat. Als més petits els hi agradava escoltar i aprendre dels més grans, i als més grans els hi agradava ajudar a llegir i escriure als més petits. Uns es sentien ajudats i els altres es sentien útils a l’hora d’ajudar. Tot i així, com ja sabem, a vegades l’edat no té res a veure, i els més grans poden aprendre dels més petits.
Trobo que és un programa molt motivador, però que també té els seus “contres”:
Pel que fa als avantatges i inconvenients d’aquesta pràctica: https://docs.google.com/open?id=0B1vJLwqHTxUyMDgzMzA4NjMtZDU5My00MzAxLWE3MDMtMmM3NGZiODQ5NWQz
Un enllaç d’una pàgina web que he trobat interessant:
http://www.xtec.net/~cbarba1/temes/cooperar.htm
És un vídeo que et fa reflexionar sobre moltes coses. Com a docent, el cazo de Lorenzo podria resultar un recurs molt útil per a treballar-ho a la classe, amb l’objectiu d’ensenyar als alumnes que no tothom som iguals, però tots podem aprendre de tots. N’hi haurà alguns amb més capacitats, d’altres amb menys, d’altres amb tants problemes familiars i/o socials que es sentin diferents als seus iguals però com bé vol transmetre el vídeo, tots ells tindran alguna cosa a ensenyar-nos, ja sigui les seves capacitats per dibuixar, cantar, ballar, escoltar els altres, ser sensibles, ser justos..i una infinitat de qualitats que nosaltres, com a docents, hem de detectar i no deixar-les passar. Probablement un nen o nena amb algun tipus de discapacitat es senti diferent o que fins i tot li hagin dit, i que aquest no ho vulgui o no ho sàpiga acceptar. Això va molt lligat amb l’autoestima del nen, ja que al no poder anar al ritme dels seus companys els fa sentir inferiors i fins i tot a vegades apartats del grup. És aquí on el mestre o la mestra ha de detectar aquestes mancances i centrar-se en les seves qualitats, en el que el nen/ és capaç de fer, per així adaptar l’ensenyament-aprenentatge a les necessitats del nen. Això reforçarà la seva autoestima i, possiblement, el ritme de l’alumne i el seu procés d’aprenentatge millorarà i ell es sentirà més segur.
Pel que fa a la meva realitat i el meu escenari laboral (imparteixo classes d’anglès i cada grup fa de 1.5h a 2h a la setmana) el fet de detectar aquestes mancances se’m fa més difícil, ja que el temps és limitat. Tot i així, a poc a poc i amb l’ajuda de les tutores del grup els vaig coneixent cada vegada més, i em sorprèn la diversitat de persones, maneres de pensar, de fer, d’aprendre, que hi ha a l’aula. I com nosaltres, hem de ser conscients d’aquesta varietat i d’adaptar el material o les maneres d’ensenyar al grup d’alumnes o a segons els alumnes que tenim.
En el cas que tingués una tutoria, em seria més fàcil programar una sessió o un treball amb els alumnes i el vídeo del Cazo de Lorenzo, ja que com he dit abans, d’aquesta manera coneixeria més als meus alumnes i sabria com enfocar l’activitat. Tot i així, en el cas que hagués de treballar el vídeo a la classe faria el següent.
D’altra banda, si tingués un alumne amb algun tipus de discapacitat a l’aula, informaria a tots els alumnes, conjuntament, del problema o la dificultat que té el seu company i parlaríem de la manera que el podem ajudar. Cada setmana, hi hauria “l’ajudant” un alumne que ajudaria al seu company a moure’s millor, a informar-lo de les activitats o situacions en cas necessari, a fer o acabar una tasca, etc. Sempre tenint en compte que el significat d’ AJUDAR no és el mateix que FER, perquè es tindria en compte també, l’autonomia (dins la molta o poca que tingués) de l’alumne.
Pel que fa a l’organització de l’aula, l’alumne amb dificultats seuria a prop de la mestra, però juntament amb els seus companys. D’aquesta manera, la mestra podria tenir una observació més directa de l’alumne i ajudar-lo o captar la seva atenció amb més facilitat.
Els continguts i sessions s’adaptarien a les necessitats de cada alumne, en la mesura del possible.
Manuel entèn que la formació com a persona va molt lligada al saber pensar, saber controlar les pròpies emocions i tenir uns valors morals que facilitin la convivència amb els altres.
Crec que és un repte i pot semblar utòpic, degut a la societat actual on vivim, però si tots posséssim de la nostra part,tant mestres, formadors i famílies, possiblement podríem contribuir a un món millor. Si més no, a que els nostres alumnes o fills aprenguéssin a ser lliures però sempre partint d'uns valors establerts, de l'autocrítica, la responsabilitat i la reflexió. El desenvolupament del nen o la nen/a està lligat a l'educació que rep a casa i a l'escola.
