És un vídeo que et fa reflexionar sobre moltes coses. Com a docent, el cazo de Lorenzo podria resultar un recurs molt útil per a treballar-ho a la classe, amb l’objectiu d’ensenyar als alumnes que no tothom som iguals, però tots podem aprendre de tots. N’hi haurà alguns amb més capacitats, d’altres amb menys, d’altres amb tants problemes familiars i/o socials que es sentin diferents als seus iguals però com bé vol transmetre el vídeo, tots ells tindran alguna cosa a ensenyar-nos, ja sigui les seves capacitats per dibuixar, cantar, ballar, escoltar els altres, ser sensibles, ser justos..i una infinitat de qualitats que nosaltres, com a docents, hem de detectar i no deixar-les passar. Probablement un nen o nena amb algun tipus de discapacitat es senti diferent o que fins i tot li hagin dit, i que aquest no ho vulgui o no ho sàpiga acceptar. Això va molt lligat amb l’autoestima del nen, ja que al no poder anar al ritme dels seus companys els fa sentir inferiors i fins i tot a vegades apartats del grup. És aquí on el mestre o la mestra ha de detectar aquestes mancances i centrar-se en les seves qualitats, en el que el nen/ és capaç de fer, per així adaptar l’ensenyament-aprenentatge a les necessitats del nen. Això reforçarà la seva autoestima i, possiblement, el ritme de l’alumne i el seu procés d’aprenentatge millorarà i ell es sentirà més segur.
Pel que fa a la meva realitat i el meu escenari laboral (imparteixo classes d’anglès i cada grup fa de 1.5h a 2h a la setmana) el fet de detectar aquestes mancances se’m fa més difícil, ja que el temps és limitat. Tot i així, a poc a poc i amb l’ajuda de les tutores del grup els vaig coneixent cada vegada més, i em sorprèn la diversitat de persones, maneres de pensar, de fer, d’aprendre, que hi ha a l’aula. I com nosaltres, hem de ser conscients d’aquesta varietat i d’adaptar el material o les maneres d’ensenyar al grup d’alumnes o a segons els alumnes que tenim.
En el cas que tingués una tutoria, em seria més fàcil programar una sessió o un treball amb els alumnes i el vídeo del Cazo de Lorenzo, ja que com he dit abans, d’aquesta manera coneixeria més als meus alumnes i sabria com enfocar l’activitat. Tot i així, en el cas que hagués de treballar el vídeo a la classe faria el següent.
- Demanaria als alumnes que tinguessin menys visibilitat que es canviessin de lloc, i adaptaria el mobiliari.
- Faria una introducció del tema a tractar. Una detecció de coneixements previs dels alumnes. Enganxaria amb cartells les paraules a la pissarra: AUTOESTIMA, CAPACITAT, DISCAPACITAT, COMPRENSIÓ, AJUDA. Els alumnes, per parelles, haurien de pensar què entenen per cada paraula. La mestra demanaria les respostes o reflexions inicials en veu alta, de manera que poguéssim posar tots els coneixements previs en comú.
- Es veuria el vídeo, i es tornarien a penjar els cartells. Es faria el mateix procediment però en grup, que hauria d’extraure unes conclusions que després, l’encarregat del grup, les exposaria davant el grup-classe. La mestra ajudaria en les seves aportacions i donaria exemples o situacions de la vida quotidiana, relacionats amb els interessos dels nens i nenes.
- La mestra faria reflexionar als alumnes sobre ells mateixos, i demanaria que amb sinceritat i sense nom, escriguessin en un paperet què creuen que podrien millorar d’ells mateixos, i en un altre, una qualitat seva de la que es sentin orgullosos. La “capsa de les mancances” aniria a un cantó i la “capsa de les qualitats” a un altre.
- Un cop feta la tasca de reflexió personal individual, els alumnes haurien d’agafar un paperet de cada capsa. Per a cada “mancança”, els alumnes escriurien una possible solució. D’aquesta manera, els alumnes reflexionarien i serien conscients de que tot o quasi tot es pot solucionar i de que no tos som iguals i tots tenim aquestes mancances o qualitats que el vídeo expressa.
- Per últim, tronaríem a veure el vídeo i es farien uns reflexions finals per avaluar així el grau d’assoliment i reflexió de l’alumne davant el tema presentat.
D’altra banda, si tingués un alumne amb algun tipus de discapacitat a l’aula, informaria a tots els alumnes, conjuntament, del problema o la dificultat que té el seu company i parlaríem de la manera que el podem ajudar. Cada setmana, hi hauria “l’ajudant” un alumne que ajudaria al seu company a moure’s millor, a informar-lo de les activitats o situacions en cas necessari, a fer o acabar una tasca, etc. Sempre tenint en compte que el significat d’ AJUDAR no és el mateix que FER, perquè es tindria en compte també, l’autonomia (dins la molta o poca que tingués) de l’alumne.
Pel que fa a l’organització de l’aula, l’alumne amb dificultats seuria a prop de la mestra, però juntament amb els seus companys. D’aquesta manera, la mestra podria tenir una observació més directa de l’alumne i ajudar-lo o captar la seva atenció amb més facilitat.
Els continguts i sessions s’adaptarien a les necessitats de cada alumne, en la mesura del possible.
I per últim, dir: “ La vida no és esperar que la tempesta passi, és aprendre a ballar sota la pluja”
